La música en una sèrie ens acompanya en tot allò que sentim: ens fa riure, ens fa estar en tensió, ens fa plorar, ens enamora, ens fa dubtar, i ens fa sentir de mil maneres diferents. Si ens hi fixem, cada banda sonora és diferent, mai dues sèries tindran exactament la mateixa música. És per això que també les composicions denoten una marca d’identitat d’una producció. Moltes vegades, les bandes sonores de les sèries no se’ls dona tant protagonisme, però hauríem de ser conscients que la música en els films és allò que intensifica la narrativa, allò que condiciona la nostra reacció. La gran pregunta és, d’on surten aquestes bandes sonores que ens omplen de vida? 

És important saber que hi ha diverses maneres de col·locar música sobre el contingut audiovisual. Primer de tot, existeix la sincronització musical, que és quan s’utilitza música ja existent en produccions audiovisuals. Per exemple, en el cas de la sèrie “Valeria” les cançons que sonen són totes d’artistes internacionals i nacionals ja publicades abans de realitzar el programa, com per exemple “Nuevas formas de hacer el ridículo” de Carolina Durante o “Emergency” d’Icona pop. Els que s’encarreguen de fer aquesta feina són els supervisors musicals, i habitualment és una opció que surt més cara, ja que per posar cançons preexistents s’han de comprar unes llicències que tenen un preu força elevat. 

Per altra banda, també es poden fer bandes sonores originals, és a dir, compondre cançons especialment per a una producció. En aquest cas, qui s’encarrega de fer aquesta feina són els compositors musicals. Veiem com a exemple la sèrie “La casa de papel”, les seves cançons les quals són d’una banda sonora original dels compositors Ivan M. Lacamara i Manel Santisteban. La feina de compositor és força extensa, ja que s’han de crear diferents variacions i temes. 

Com es comença a crear una banda sonora original?

Hem pogut parlar amb Pablo Cervantes, un compositor musical (“FoQ: la nueva generación”) que assegura que el procés per crear una banda sonora s’acostuma a iniciar escoltant altres “soundtracks” del gènere cinematogràfic similar al que s’ha de fer, i parlant amb els directors, per saber què és el que volen. És a partir d’aquí quan es decideix també el gènere musical amb el qual es treballarà en aquella producció. Per exemple, en el cas d’una telenovel·la és molt més habitual treballar amb temes dramàtics i de música clàssica; en canvi, en una producció d’adolescents és més probable treballar amb música electrònica o pop. 

En una sèrie acostuma a haver-hi un conjunt de músiques principals que es repeteixen. En primer lloc, el “previously”, la melodia que sona a l’inici acompanyada d’un muntatge on s’explica què ha passat en el capítol anterior. El “next” és aquell tema musical que se sent al final acompanyat d’un muntatge audiovisual on es mostra algunes escenes del següent capítol. La música incidental, que és la que està de fons a les escenes, que es pot fer o bé de forma avançada, és a dir abans de veure les seqüències, o bé un cop vist el contingut audiovisual. En aquest segon cas, es compon la música de les seqüències tenint en compte un estil, una coherència i fent que la música vagi progressant al llarg del capítol. Finalment, la capçalera o introducció, és aquella part de l’inici on apareixen alguns crèdits i el títol de la sèrie. És una part de la banda sonora que cada vegada està més en desús o és més curta. De fet, en aquest moment totes les plataformes digitals ofereixen l’opció de d’esquivar la capçalera de la sèrie.

El que actualment no volem mirar perquè se’ns fa pesat, en un passat era la part més important d’una sèrie, ja que representava un moment familiar de mirar la televisió. “La capçalera tenia un accent de reclam, com de dir “ja ha començat la sèrie””, assegura Cervantes. És per això que aquesta part de la banda sonora sempre ha d’aconseguir enganxar a l’espectador i que aquest la relacioni directament amb el programa. Actualment s’acostumen a posar cançons preexistents. Tot i així, sempre han de seguir una línia, un estil i que hi hagi una relació amb la música de la resta de la sèrie. 

La música no només acompanya als espectadors, sinó també als personatges. “De la mateixa manera que a la sèrie sempre hi ha els mateixos personatges que van evolucionant, a mi m’agrada que passi el mateix amb la música” així és com Cervantes assegura que li agrada tractar les seves creacions. D’aquesta manera, a vegades s’associen temes a personatges i situacions en concret. Així, també s’aconsegueix crear una “entitat sonora a la sèrie en conjunt”. Per aconseguir aquesta harmonia musical de tots els capítols, el que fan la majoria dels compositors és crear-se una paleta amb els instruments amb què es treballa i, d’aquesta manera, la barreja d’aquests sons sempre sonarà a la producció. 

Tot i això, Iván Martínez Lacámara, un altre compositor musical (“La Casa de Papel”) assegura que des de fa uns anys s’ha posat de moda el fet que no hi hagi temes identificables, ja que es creu que fer melodies està passat de moda. En canvi, ara es fan atmosferes, un altre estil de música més homogeni i suau, també anomenats “núvols”, que regeixen les bandes sonores de Hollywood. El problema d’aquest canvi de model musical és que cada vegada més, molts directors demanen el mateix, i això està portant que gairebé totes les sèries i pel·lícules sonin igual. 

Quin reconeixement es dona a les bandes sonores i als compositors? 

“Antigament, era molt més important la música que ara […] però a Espanya mai s’ha valorat” assegura Lacámara. De la mateixa manera que passa amb les capçaleres, abans les bandes sonores en tenir temes identificables acostumaven a ser melodies amb més personalitat que marcaven als espectadors. Però amb l’arribada de les atmosferes això s’ha perdut. Actualment, la gent tan sols es fixa en la capçalera com a màxim, i no és capaç d’adonar-se que hi ha més música a banda de l’“opening”. Això és un reflexe de la manca de valoració que els espectadors tenen cap a la música de les produccions, afirma amb un punt d’indignació Ivan M. Lacámara. 

Aquest poc reconeixement també recau en els compositors, “el tracte habitual cap al compositor és totalment secundari, a menys que una seqüència hagi quedat molt malament, que aleshores ets el seu salvador”, comenta Lacámara. També reivindicava la poca capacitat que se’ls proporciona per aportar creativitat artística a les composicions, ja que molt pocs directors dipositen confiança en el compositor. “Jo penso que és un tema generacional, els directors que tenen 40 o més anys tenen més probabilitats a confiar en el compositor que no pas els més joves […] ara a les escoles es treballa molt amb les músiques de referència. Abans, o no tractaven la música, o ho feien d’una altra manera”.

El cas de “FoQ: la nueva generación”

La nova sèrie estrenada el passat 16 de febrer compta amb una banda sonora que no només disposa de cançons sincronitzades, sinó que a més a més, hi ha música original. Les cançons sincronitzades, tant en el cas d’aquesta sèrie com en general, tenen un paper molt destacat. Això passa perquè aquesta música acompanya a seqüències, i el muntatge conjunt ajuda a crear l’esperit dels joves, ja que les cançons reflecteixen la música que escolten. Per tant, la banda sonora sincronitzada no només ajuda narrativament des d’un punt de vista cinematogràfic, sinó que també col·loca a l’espectador en un “target” d’edat. 

Malgrat que Pablo Cervantes va ser l’encarregat de compondre tant la banda sonora original de “FoQ: El reencuentro” com la de “FoQ: la nueva generación” no va utilitzar la mateixa música en les dues produccions. El mateix compositor explica que ho va fer així perquè “El reencuentro” era una seqüela de la sèrie original, un pas del temps dels personatges. En canvi, “La nueva generación” és una sèrie “nova”, en la que els personatges principals ja no són els mateixos. Tot i això, la mítica cançó “Física o química” de “Los despistaos” sí que està present. Tant a “FoQ: El reencuentro” com a “FoQ: la nueva generación”, es va rescatar la melodia principal de la sèrie original i es va versionar amb piano (minut 4:50 del primer episodi) o algun altre instrument al llarg dels capítols. D’aquesta manera, es relacionava, a través de la música, la nova sèrie amb l’original. En aquest cas, el poder que pot arribar a tenir aquesta melodia que forma part de la cultura pop d’Espanya, és fer néixer el sentiment de nostàlgia als espectadors. La banda sonora original compta amb 36 cançons, cada una d’elles acompanya a moments i escenes diferents. Per altra banda, algunes de les cançons sincronitzades que apareixen a la sèrie són “Esto también pasará”, d’Elem o “Tonterías”, de Sexy Zebras, entre altres. 

Així doncs, la música és un element essencial en les sèries, ja que no només condueix la narrativa, sinó que també intensifica les emocions dels espectadors i crea identitats sonores. Tant les bandes sonores originals com les sincronitzades tenen un paper essencial, tot i que moltes vegades queden invisibilitzades per altres elements. El cas de FoQ: la nueva generación exemplifica com la combinació de música original i sincronitzada pot arribar a fer més propera la connexió amb el públic. Tot i això, l’homogeneïtzació de la música ha fet que les produccions perdin la part de la seva singularitat musical. Els testimonis d’Ivan. M. Lacámara i de Pablo Cervantes ens fan obrir els ulls per veure tota la feina que hi ha darrere d’una banda sonora i com la música és una peça clau d’un engranatge que no funciona sense tots els instruments. Potser ha arribat el moment de valorar la música que té la capacitat d’emocionar-nos, fer-nos viure i enamorar-nos.