Entrevista amb Ricard Farré, protagonista de Custodia Repartida

Ricard Farré és un actor de Valls que porta molts anys sobre els escenaris, enamorant-se cada dia de l’ofici i fent sempre moltes coses diferents. L’hem vist als nostres escenaris i les nostres pantalles, i darrerament ha protagonitzat la primera sèrie de Javier Fesser, “Custodia Repartida”. El protagonista de la nova comèdia de Disney+ es defineix com a un cul inquiet, a vegades fins i tot una mica inconscient, i diu que “es tira a la piscina” molt ràpidament, però que cagar-la també li ha ensenyat molt per aprendre a avançar.

Ricard, tu no només actues sinó que també ets director i músic. Com has compaginat la gravació d’una sèrie com a protagonista amb la resta de coses que fas?

La veritat és que la sèrie em va regalar uns mesos molt xulos perquè em va permetre estar molt centrat en un sol projecte, que és una cosa que en aquesta professió no ens passa gaire. Portava molt temps fent una mica d’aquí i d’allà, i quan vaig acabar la sèrie vaig dir: “que guai ha sigut poder estar al 95% enfocat en això”. 

Tot i així jo, quan tenia un racó continuava treballant, escrivint les idees que anava tenint per un futur pròxim, perquè si et motiva una cosa crec que sempre trobes temps per fer-la. Però sí que és veritat que està molt bé desconnectar un temps d’algunes feines per agafar aire, per agafar piles, per respirar-ho, per madurar-ho i després continuar, i això és el que he fet aquest temps. 

Abans de sortir a Custodia Repartida vas formar part del repartiment de La Riera, Com si fos ahir, El cor de la ciutat, Ventdelplà… Com van ser els teus inicis en el món de les sèries i com has anat evolucionant?

Doncs mira, ara no me’n recordo quina vaig fer primer, però jo era molt jove i tant a Ventdelplà com a El cor de la ciutat no deia més de quatre o cinc frases.  Després ja vaig tenir la sort de poder estar més temps a La Riera, igual que a Com si fos ahir. Crec que he anat fent petites passes d’una manera molt natural, i m’agrada molt com ha anat evolucionant la meva carrera. He anat pujant els graonets, mai ha sigut molt inestable. Dins la muntanya russa que és aquest ofici, sento que he anat escalant poc a poc, almenys a nivell personal. 

Com a actor que ha treballat tant en teatre, com en sèries i en televisió, quines diferències trobes en la manera de preparar-te i actuar en cada mitjà, i en especial què diferencia a les sèries?

És cert que les sèries i el teatre, que és el que més he fet jo, treballen amb dos llenguatges molt diferents (que no vol dir que un m’agradi més que l’altre).  La manera de preparar-ho canvia bastant, perquè normalment en teatre hi ha un procés de creació i d’assaig, i allà hi passes moltes hores, és la prova error. En el cas de les sèries, normalment és un treball molt més propi, no s’assaja tant, potser sí que diria que és un treball molt més personal, d’entendre el personatge, quina funció té aquest en el conjunt de la història… A més a més, la gravació de sèries és molt poc cronològica, a diferència del teatre, que ho és completament. 

Són treballs diferents, però molt emocionants, els dos. Potser el que identifica una sèrie és que, si tens un personatge amb una art dramàtic interessant, és imprescindible tenir-lo molt clar des de l’inici fins al final, i haver-lo estudiat molt. Has de fer com un estudi psicològic del personatge dins de tot el conjunt.

“Les sensacions són molt bones, el feedback que ens va arribant és molt positiu, i al públic sembla que li agrada molt la sèrie“

Quin va ser el procés fins a arribar a protagonitzar “Custodia Repartida”? 

Primer em van trucar per fer una primera prova, que vaig fer només amb la directora de càsting, i va ser bastant llarga. I després en vaig fer una altra  ja amb el director, amb dues actrius, i amb nenes, també. El que jo no sabia és que hi vaig anar una mica enganyat, a aquell segon càsting, perquè jo em pensava que hi hauria més actors, i realment jo era l’únic. 

Quan vam acabar, el director em va dir que li agradaria que ho fes jo, però que al final era molt més gran el conjunt de decisions, i la plataforma i els productors també hi havien d’estar d’acord. Al cap de bastants dies esperant una resposta (i passant-ho una mica malament perquè no em deien res), ho van acceptar i he tingut la sort de poder-la fer. 

Custodia Repartida ha estat la primera sèrie en què has tingut el paper de protagonista. Com ha estat interpretar un rol i un estil nous per tu?

Ha estat una passada, ha sigut un regal de la vida per moltes coses: perquè el guió era molt xulo, està molt ben trenat i composat pel Juanjo Moscardó i la Maria Minguez, que són uns cracs. A més, el director és el Javier Fesser, que m’agrada moltíssim. Jo he crescut amb els seus curts, i crec que té un estil molt genuí i que ara, però també abans d’aquesta sèrie, ha fet una molt bona feina. Quan et diuen que sí, de cop i volta tens una responsabilitat super bèstia, i a la vegada et sents afortunat de ser tu a qui han dipositat la seva confiança. 

Tant tu com la Lorena heu arribat molt al públic i heu aconseguit que molta gent empatitzés amb els vostres personatges. Com esperaves connectar amb l’audiència de la sèrie, i com ho has fet finalment?

Amb l’audiovisual, amb el cine, és molt difícil saber com respondrà la gent, així que no sabíem ben bé què esperar. Les sensacions són molt bones, el feedback que ens va arribant és molt positiu, i al públic sembla que li agrada molt la sèrie. Crec que tothom que la veu fa el viatge amb els personatges i, sobretot, quasi tothom ens diu, “hi haurà una segona temporada?”. Això és el millor que et pot passar, perquè si tenen ganes de més és que han connectat amb el que passa.

“Molts cops tinc la sensació que ens posem una pressió afegida per fer les coses bé. I després dius, “però què vol dir fer les coses bé?”“

Al final, la sèrie parteix d’una separació, però és una excusa per parlar de moltes altres coses: de la relació que tens amb els amics, amb la família, amb la teva criatura, com totes aquestes pilars “pillen” després d’una separació, i sobretot és un nou començament. Aquestes dues personetes comencen una vida que per ells està plena d’incògnites. I crec que aquest viatge dels dos paral·lelament és un mirall de tantes coses que tothom s’hi pot sentir identificat, inclús amb el personatge que menys t’esperes. I el que per mi és més bonic és que no hi ha bons ni dolents, sinó que tots fem el que podem. 

Què vols dir amb això de “fem el que podem”?

Vull dir que molts cops tinc la sensació que ens posem una pressió afegida per fer les coses bé. I després dius, “però què vol dir fer les coses bé?”. Aquí, quan veus escrit i coneixes pel que passen els personatges, t’adones que ells ho intenten fer bé. Però intentar fer-ho bé no vol dir no cagar-la, i cagar-la no vol dir que estigui malament. Al final, d’una cagada en treus coses positives. 

I crec que sí, que Custodia Repartida acaba sent un mirall, fins i tot sanador per molta gent, perquè realment és un drama el que passa. Quan tu et separes d’algú que estimes, pateixes més o pateixes menys, depenent del moment personal en què et trobis. Però, està millor una cosa que l’altra? No ho sé, al final fas el que pots, no? El resum és, fas el que bonament pots. I crec que sí, que és com un leimotif que ens pot acompanyar no només a la sèrie, sinó a la vida.

“Parlem de temes molt terrenals, molt d’aquí, que crec que també és el que fa especial la sèrie“

En què us assembleu molt tu i el Diego i en què no? Què compartiu i què us diferencia?

Una de les coses més boniques que m’han passat un cop estrenada la sèrie és que molts amics meus que em coneixen cent per cent i l’han vist, m’han dit: “tio, me n’oblido que ets tu, que ets el Ricard”. I penso que està molt bé, perquè vol dir que he fet bé la meva feina. 

Aquest punt que té el Diego de por, d’anticonflicte, jo també el tinc com a Ricard, com menys conflictes, millor. El que, per exemple, a mi em diferencia molt del Diego és que a mi, com a Ricard m’agrada molt picar pedra, soc molt inquiet, m’agrada treballar del meu ofici i ell, en canvi, està una mica perdut, no té cap vocació clara. No ho sé, serien moltes, les coses que et podria dir. Però sí que crec que és bonic aprendre d’entrada la diferència. Després les coses iguals, ja més o menys les tens agafades i potser no cal treballar-les tant, o surten sense que tu les esperis. I també està bé deixar-se sorprendre.

Què va suposar per tu com a actor tractar temes actuals i reals com la relació amb els pares, la dificultat per pagar un pis, la custòdia compartida…?

Són coses que estan passant ara, i són molt bèsties. Al final t’adones que inclús les coses que no has viscut t’afecten. Per exemple, jo ni tinc una filla, ni he viscut aquesta situació, però ràpidament, quan vaig llegir el guió em veia súper identificat, i pensava, podria ser jo.

Les relacions amb els pares que hi ha a la sèrie et fan reflexionar molt encara que els teus pares no siguin així, els meus pares no són com els de la sèrie, però potser tenen moltes coses dels meus sogres. I penses que, clar, hi ha molts tipus de pares, hi ha molts tipus de relacions i crec que això també és el que agrada a la gent. De sobte, t’adones que el públic connecta amb això, i et diuen: “sí, sí, és que el meu pare és així, o la meva mare s’assembla a tal personatge”. I en el sentit de treballar i no poder pagar una casa, tenir cada dia sous més precaris… crec que malauradament cada generació va una mica a pitjor. És un problema amb què la gent d’avui ens trobem i contra el que estem obligats a lluitar contínuament. 

Per mi, està bé poder explicar, tot això perquè no ens oblidem que com més treballem junts i com més intentem que les coses canviin, més probable és que veiem una mica més de llum. I és molt guai veure aquest mirall de tantes petites, grans coses que al final conformen les nostres vides, perquè parlem de temes molt terrenals, molt d’aquí, que crec que també és el que fa especial la sèrie. És molt genuïna, molt singular sense ser gens extraordinària. És una sèrie, i això ho explica molt el Javi, que no té cap pretensió d’anar per sobre l’espectador, sinó que el mira als ulls. 

Com definiries el que senten el Diego i la Cris un per l’altre un cop separats?

És molt dur, perquè al cap i a la fi crec que qualsevol ruptura és dolorosa, encara que tinguis clar que aquell parèntesi s’ha acabat. Has viscut moltes coses amb aquesta persona, i almenys jo com a Ricard, quan m’he desprès d’una cosa dolenta, he acabat recordant gairebé només les coses bones. I quan només penses en allò bo durant una ruptura dius, “jo per què em vaig separar?”.  

Crec que al final el que és més trist, o més que trist, real, és veure que havien sigut un equip, i ara aquest equip ja no existeix, i allò que era de dos ara ha passat a ser d’un i un, que a la vegada han de començar un nou camí junts, que potser faran equip amb algú altre, però que abans han d’aprendre a fer-lo amb ells mateixos. No és que no s’estimin, sinó que s’han estimat moltíssim però els toca deixar-se anar pel bé comú, per molt complicat i dolorós que sigui. I és trist, perquè és una ruptura amb algú que t’has estimat molt. Però de vegades has d’aprendre a retirar-te, deixar que passi el temps i veure cap on va. El que hi ha és amor, però pel que havia estat, i crec que com a espectador tu no vols que ells dos tornin a estar junts, tu el que vols és que els dos estiguin bé.

Com a protagonista de Custodia Repartida, com convenceries a una persona que no ha vist la sèrie perquè la veiés?

Jo crec que és una sèrie de boca a orella, perquè la gent que l’ha viscut i s’ho ha passat bé, i ha fet aquest viatge, li dirà un altre: “mira’t la sèrie”. I em sembla una obra molt completa, perquè no ens enganyarem, t’ho passes bé perquè rius del què els passa, però de vegades també tens moments durs, en els que et sents identificat i potser fins i tot se t’escapa una llàgrima. Fas com un viatge, però al final crec que és molt sanador, i que et fa sentir millor. Custodia Repartida és una comèdia que t’arriba però no et traspassa, sinó que hi ha cosetes que se’t queden. Et serveix per pensar, per reflexionar sobre com faries tu les coses i també per emportar-te sorpreses, a la vegada que aprens sobre tu i sobre la vida. 

“Jo crec que, en una carrera d’un actor, d’una actriu o d’un artista en general, és essencial no estancar-se i intentar buscar, per molt que faci pànic, camins nous per explorar i personatges per encarnar“

Per últim, quins són els teus pròxims projectes després de “Custodia repartida”? Hi ha algun gènere o paper en especial que t’agradaria fer?

Coses que m’agradaria fer moltes, moltíssimes. De fet, ara estic en un petit break amb la promoció, i he tingut una mica de temps per pensar. Estic tornant a escriure, i m’estic plantejant què em vindria de gust fer. I a més, ara estem fent una gira de “el Bon Policia”, que és un espectacle de Rossinyol que vam estrenar just fa quatre anys amb l’Arnau Puig. També estem fent feina amb “Arribar i ploure”, que és un grup de música i humor que tinc amb l’Àlex Pujols.
De moment estic treballant en projectes personals, i a l’espera que puguin passar coses boniques. El que vingui serà benvingut, sobretot amb gent bona, maca, i que siguin projectes interessants, que ajudin a avançar. Jo crec que, en una carrera d’un actor, d’una actriu o d’un artista en general, és essencial no estancar-se i intentar buscar, per molt que faci pànic, camins nous per explorar i personatges per encarnar.