Entrevista amb el director de cinema Manel Huerga

Nominat a dos premis Goya per millor director i director novell, té molt clar que la seva feina no seria res sense la resta de l’equip que l’envolta i que la qualitat dels films sempre ha d’estar per sobre de la quantitat. Manel Huerga (Barcelona, 1957) és un apassionat del cinema i de la seva feina. El seu recorregut darrere les càmeres ha passat per diferents àmbits: televisió, cinema, sèries, cerimònies olímpiques, actes culturals, etc. El bagatge que ha anat adquirint al llarg dels anys es transmet a través de les seves paraules. 

Vas estudiar Història i Geografia a la UB. Com vas arribar a dedicar-te al cinema a través de formar-te en aquestes ciències socials?

Realment era una excusa per tal d’arribar al 5è curs i fer l’assignatura d’història del cinema. Però al segon curs vaig deixar-ho, perquè vaig entrar just quan Franco va morir, i el primer any no es feien classes gairebé, perquè sempre hi havia vagues, manifestacions, assemblees, etc. I el segon any va ser més o menys el mateix. Aleshores vaig deixar-ho, perquè vaig pensar que estava perdent el temps. En aquell moment ja havia fet un parell de curtmetratges amb Súper-8 (format de pel·lícula de 8 mm), que en aquella època els que volíem fer cine només podíem fer Súper-8, ja que era més assequible i no depenies de ningú. De fet, vaig conèixer a Almodóvar perquè també feia aquest tipus de pel·lícules.. Vaig aconseguir fer-me un nom amb els curtmetratges de Súper-8, perquè van arribar a alguns festivals. Així doncs, em van contractar des de la fundació Miró per muntar per primera vegada un departament de vídeo, una cosa molt innovadora en aquell moment, tothom bavejava amb els vídeos. Després em van venir a buscar TV3 el 1983, just quan van començar, i em van contractar. Em vaig passar els primers anys de La Corporació com a realitzador del programa Estoc de Pop, i més tard vam fer l’Arsenal, on jo en vaig ser director. Però jo el que volia fer era cine, la carrera no la vaig voler continuar… i menys fins al cinquè any, que amb aquell ritme no hagués arribat. 

Per tant, vaig tardar molt a fer la meva primera pel·lícula. Després d’Arsenal, em van contractar per fer un fals documental de Gaudí, després per dirigir les cerimònies olímpiques i, un cop acabades, aleshores és quan vaig fer la meva primera pel·lícula, Antártida (1995), que després de tots aquests anys, per fi va arribar. 

“La televisió, com l’hem entès tota la vida, està morta […] YouTube és la tele”

Des que vas dirigir Nit i dia (2016), ara fa 9 anys, què creus que han canviat de les sèries que s’emeten actualment? 

Jo penso que no ha canviat gaire cosa, el que sí que ha proliferat més és la producció salvatge de sèries. Abans es feien més en compte gotes, més selectiva, i ara es fan a granel. Se’n fan per paquets, és a dir, s’ha prioritzat la quantitat per sobre de la qualitat. 

Parles de televisió, veritat?

Bé és que televisió, que jo sàpiga ja no se’n fan de sèries, les fan directament a les plataformes. Les que es puguin fer a la televisió són totalment irrellevants. La televisió, com l’hem entès tota la vida, ja està morta. YouTube és la televisió actual. I és la millor perquè hi ha tot el que et pots imaginar i no te l’acabes mai. YouTube és la tele. És la tele que vull veure, perquè m’ho deixa tot i és un descobriment constant. A més a més, no la veig tan manipulada com es pot veure a qualsevol plataforma o televisió. Realment, de tele, tele, només n’hi ha una, YouTube. 

“El criteri de la qualitat és una cosa que ha desaparegut”

Parlant de la creixent producció de sèries, aquest any per exemple, se’n preveuen mínim 50 de noves, entre noves temporades i nous films.  Amb tanta quantitat, quines creus que són les claus perquè una sèrie es faci un lloc i destaqui entre tantes altres?

Jo crec sincerament que l’important és que hi hagi un bon guió. I això no és el que més prolifera. Moltes vegades (les produccions que tenen èxit) són històries que no tenen gens d’interès, però que és una combinació d’actors “famosos” i es creu que això ja funcionarà sol, però no funciona sol. El que passa és que les ajuden amb molta promoció, te les fiquen amb calçador a la cara, te les venen com a “Número 1”. Però tot això és pur màrqueting, res és número 1. Jo no em crec res, res del que ens expliquen. Simplement, posen per davant l’estratègia comercial independentment que allò sigui bo o dolent, és a dir, com han fet una cosa, la promocionen perquè l’han de vendre, i així és una roda on simplement no intervé per res la qualitat. Però la qualitat és l’última cosa a considerar. La qualitat ve donada perquè hi hagi una bona història, un bon guió, uns bons elements, i això ha sigut sempre així. 

Per tant, en termes de qualitat, creus que abans se li donava més importància que ara? Com una cosa que s’ha anat perdent gradualment?

Clar perquè davant de tanta quantitat i tanta pressa per fer les coses, no importa el que estiguis fent. Com més, millor. És com una màquina de fer xurros. Tu no pots estar mirant si aquest xurro és bo o dolent, l’important és que tu facis xurros. No és importat la qualitat del xurro sinó la quantitat de xurros que puguis fabricar. Produeix productes per vendre’ls, és igual si són bons o dolents. I si surten més barats per fer-los, millor, perquè guanyes més, però, per tant, són més dolents. És una roda infernal i macabra en què estem ficats. 

En el cas de Nit i dia, penses que va ser un èxit televisiu en un moment on la televisió ja estava en decaiguda?

Sí que és veritat que Nit i dia va tenir cert èxit, i fins i tot va haver-hi una segona temporada, i la tercera estava plantejada. El problema és que va venir l’1 d’octubre i tota una pila de coses que van cancel·lar absolutament tots els projectes de TV3, inclosa la tercera temporada de Nit i dia, i aleshores va venir el desert. Què ha passat?, que Netflix l’ha tornat a programar i està tenint un èxit increïble.. Ni quan s’estava emetent aquí a la tele tenia tant d’èxit. Hi ha gent d’aquí que no mira TV3 que ara m’està felicitant ara per la sèrie. Hi ha molta gent que està cremada amb el tarannà de TV3, i també és important saber que en aquest país l’Estat està molt més lluny del que sembla. No sé si som nosaltres mateixos que ens tanquem les portes o que realment a l’Estat no li interessem gens mentre estem a Catalunya. Perquè, com en el cas de Nit i dia, quan una cosa surt de Catalunya i la doblen en castellà, evidentment, de sobte són magnífics i genials. Vull dir, ja ho érem. I tot això té a veure amb la política. 

Creus que amb la gran quantitat de sèries que es produeixen amb qualitat baixa, creus que encara ara es produeixen sèries bones que estan eclipsades per les dolentes?

Home això segur. És que a vegades la merda no et deixa veure el bo. Hi ha coses que estan molt bé i són molt bones, però també les has de trobar, les has de saber trobar. Hi són, però no estan en primer terme i no te les posen a la cara perquè te les mengis i les consumeixis. No. Has d’apartar tot això, per trobar alguna cosa que té més interès. És feina teva i no tothom està disposat a fer aquesta feina. Hem perdut el pensament crític que és el pitjor que es pot perdre. No hi ha res a fer. 

Com va ser el procés per acabar fent la sèrie del Manchester City? 

Amazon va anar a parlar amb Mediapro i aquests, en aquell moment, el que tenien a mà per fer aquella sèrie, era jo, una persona que es caracteritza per ser un gran especialista en futbol (riu irònicament). Total, l’endemà estava fent les maletes i vaig estar un any anant i tornant a Manchester, perquè era tota la temporada.

Nosaltres anàvem fent un seguiment de tot el que passava, perquè a diferència d’una sèrie de ficció, no teníem un guió i no sabíem com acabaria la temporada, si guanyarien, si perdrien, etc. Era el dia a dia que havíem d’anar fent el seguiment. A més a més, després ho havíem de dividir en capítols i endreçar, una cosa que es va fer difícil, perquè clar, no és ni ficció ni documental, és esport. 

Has treballat tant en produccions privades i en produccions públiques. Què és el que canvia entre la direcció de programes de totes dues televisions? Més llibertats? 

No hi ha molta diferència. Jo em considero un mercenari perquè tota la vida he fet encàrrecs i és igual que me l’encarregui la generalitat com una productora privada, em diuen el que he de fer. A vegades sí que és veritat que la pública té una mica més la responsabilitat de semblar que fan les coses bé, mentre que la privada, mira, tot queda a casa. A part d’això, els mecanismes de producció són els mateixos. I jo com a director tinc la mateixa autoritat en un assumpte privat com en un públic. El que em deleguen a mi és la responsabilitat de tenir criteri sobre les coses. Un director ha de tenir criteri sobre les seves eleccions, ha de tenir respostes per a totes les preguntes. És a dir, ha de tenir el producte final al cap perquè llavors ja té respostes per tot. Si tens una imatge del producte final al cap, la resposta és fàcil, perquè ja saps el que vols. L’equip es preocupa molt quan un director no sap el que vol, perquè és quan la nau s’enfonsa. També s’ha de saber explicar, ha de ser molt pedagògic i comunicar-se bé, si no la gent va perduda. Per tant, no té importància si estàs al sector privat o públic. Quan et fan un encàrrec dipositen en tu la confiança que ho faràs bé, i confien en tu. Això vol dir que tu has de saber respondre a aquesta confiança. Però a mi no em diuen com he de fer les coses, simplement m’encarreguen el que he de fer. 

“Amb Twin Peaks va començar tot”

Quina és la teva sèrie preferida de tots els temps?

Per a mi la millor sèrie de la història és Twin Peaks, perquè és un abans i un després. Tota la moda del boom de les sèries ve d’una sèrie que es diu Twin Peaks, allà va començar tot. Twin Peaks va pujar el nivell de la sèrie al nivell cinematogràfic, una cosa que es porta bastant ara, i de fet hi ha molts directors de cine que fan sèries. I David Lynch va ser dels primers directors de cine en fer una sèrie. I va marcar la pauta, perquè va crear una sèrie tan innovadora en tots els aspectes, i va generar tant interès dels espectadors cap a una cosa que estava passant a la televisió, que sobrepassava les seves expectatives (la de la televisió). Per a mi és la sèrie per excel·lència. The Wire també és una molt bona sèrie. Hi ha molts exemples de sèries molt bones, jo crec que es fan bones sèries en general.