A Tremor, el temps no és només un concepte, sinó una ombra que persegueix al pianista i compositor Álex de la Fuente (Javier Rey). “La Última noche en Tremor” (2024), dirigida per Oriol Paulo, no només explica la història d’Álex– qui després d’un divorci difícil, es retira a Tremor, un petit poble costaner del nord d’Espanya per recuperar la seva inspiració– sinó que juga amb la noció del temps del protagonista, fent que en cap moment sàpigui del cert en quin moment temporal es troba. La sèrie juga també amb l’espectador, fent que en cap moment es pugui situar en el temps. 

A mesura que les hores i els dies s’escorren entre la boira i la tempesta del nord, el passat i el futur s’alteren i es mesclen convertint-se en un malson per al protagonista. Álex, qui en un principi creu estar boig, sofreix un accident que fa que la seva vida canviï per complet. A partir d’aquell moment, el protagonista intenta discernir, al llarg de tota la temporada, si el que veu és real o és una visió del que encara no ha passat, però passarà. Cada escena és un record, una premonició o potser totes dues coses alhora. 

En altres ficcions, com ”El Tiempo entre Costuras”, els flashbacks narren escenes d’èpoques molt diferents, jugant amb el temps de manera constant. A ”La Última noche en Tremor”, personatges com Judie (Ana Polvorosa), quan explica el seu gran trauma, o Leo (Guillermo Toledo) i María (Pilar Castro), quan expliquen com era el seu passat fosc, també narren el seu passat. El protagonista, però, va més enllà del passat, i s’endinsa en una percepció del temps molt més difusa, on les visions no només expliquen el passat, sinó que adverteixen el futur. Les visions del futur no són certeses, sinó advertències del que està per passar. La ficció es converteix en un trencaclosques a partir dels salts temporals que barregen passat, present i futur. Però per Álex, intentar evitar un destí pot significar precipitar-lo. Estructura no lineal: salts temporals entre el present de Álex i els moments que prediu. L’ús de flashbacks i salts temporals és un recurs comú en les sèries i en aquesta, el temps és més que un marc: és un personatge en si mateix.