Si hi ha una sèrie que converteix Barcelona en el fil conductor de la seva narrativa, aquesta és Cites Barcelona. Els seus protagonistes es coneixen a través d’internet i la ciutat esdevé el marc en què es desenvolupa cadascuna de les cites. Però no és només un decorat: els espais escollits defineixen el to de cada cita, des de la intimitat d’un petit cafè al Born fins a l’aire cosmopolita d’un hotel de luxe a l’Eixample. Barcelona actua com a escenari de transició, un lloc de pas on les relacions neixen, es trenquen o evolucionen en un entorn que, lluny de ser estàtic, es transforma amb cada trobada. A través d’aquest recorregut per espais tan variats, la sèrie ofereix a l’espectador una visió plural i eclèctica de la ciutat: un lloc ple de contrastos, on es creuen històries molt diferents però unides per la seva geografia. Aquesta manera de situar l’espectador el permet veure l’escenari des de llocs molt diferents, ja que el posa a peu de carrer però també molt amunt, amb perspectives àmplies i completes de la ciutat. 

Una de les sèries més icòniques i que pràcticament molta gent ha vist és Merlí. Aquesta producció catalana no només va captivar l’audiència per les seves trames i personatges, sinó també per la manera com va integrar Barcelona en la seva narrativa. La ciutat esdevé un escenari viu que acompanya les vivències del professor de filosofia, Merlí Bergeron, i els “peripatètics”. La ficció reflecteix la quotidianitat i l’essència de barris com Sarrià, on es troba l’institut Àngel Guimerà. Aquest barri, amb els seus carrers estrets i places acollidores, aporta un ambient autèntic i proper que reforça les històries dels personatges. A més, es mostren en moments clau de la sèrie diversos espais com el Museu CosmoCaixa o el Parc d’Atraccions del Tibidabo,. A través d’aquestes localitzacions, l’espectador que no ho ha fet sent pràcticament que ha caminat pels carrers del barri on se situa l’acció. Així, “Merlí” aconsegueix que la ciutat esdevingui una presència constant que influeix i dona forma a les vides dels protagonistes, mentre presenta la ciutat “des de dins”.

Aquesta sèrie, molt lluny de d’ensenyar la Barcelona lluminosa i acollidora, presenta una ciutat carregada de misteri i tensió. El inocente transforma els carrers estrets del Barri Gòtic, els hotels de luxe de la Diagonal i els paisatges urbans de l’àrea metropolitana en un escenari on el passat sempre torna. Aquí, la ciutat no és només un fons neutre, sinó que esdevé una presència inquietant que envolta els personatges i els atrapa en la seva pròpia xarxa d’ombres i secrets. Barcelona reflecteix el laberint emocional i psicològic del protagonista, convertint-se en una peça clau per entendre la història i l’angoixa que la travessa. Per a l’espectador que no ha trepitjat mai la ciutat, aquesta sèrie en construeix una imatge densa i plena de contrastos, on els carrerons amaguen més preguntes que respostes. És una Barcelona que, vista des de la ficció, sembla plena de trampes i de perills inesperats.

La sèrie El cor de la ciutat  fa un retrat de la ciutat des del seu teixit social més proper. Fa de Sant Andreu el seu epicentre, un barri obrer amb una identitat molt marcada, ple de comerços de tota la vida, mercats i carrers on tothom es coneix. A través de la quotidianitat dels seus personatges, la sèrie va apropar una Barcelona allunyada de la postal turística, una ciutat de proximitat i comunitat on els vincles humans ho són tot. Amb el temps, la trama es va traslladar al barri de Sants, un altre espai emblemàtic que reforça aquesta visió d’una ciutat viva i canviant, plena d’històries personals arrelades al territori. Per als qui coneixen Barcelona només a través de la pantalla, El cor de la ciutat ofereix una imatge molt diferent de la que es ven a les guies turístiques: la d’una Barcelona real, on la vida diària es construeix sobre les relacions humanes i el pes de la tradició.

La Barcelona que mostra El cuerpo en llamas és com a “El Inocente” una ciutat que amaga més del que ensenya. Basada en un cas real que va commocionar el país, la sèrie posa el focus en espais concrets com la Zona Franca, on treballaven els protagonistes, i el pantà de Foix, on va aparèixer el cos que desencadena la investigació. Aquesta Barcelona és freda, asfixiant i marcada per les tensions entre els personatges. A diferència d’altres ficcions, aquí la ciutat no actua com a escenari de llum i vida, sinó que esdevé el testimoni silenciós d’una trama fosca, on els carrers i les localitzacions concretes tenen un pes narratiu fonamental. L’espectador que mai ha estat a Barcelona no la descobrirà aquí com una ciutat de postal, sinó com un espai de crims, intrigues i secrets amagats. La sèrie mostra una Barcelona que no convida a passejar-hi, sinó a mirar-la des de la distància.

Per últim, és important parlar també de Polseres Vermelles, una sèrie que mira Barcelona des d’un lloc molt diferent de les altres: la nostàlgia. Els protagonistes, un grup de joves hospitalitzats, viuen confinats en un entorn molt concret: l’hospital Sant Joan de Déu. La ciutat es veu a través de finestres, es menciona en converses, es toca amb la punta dels dits quan tenen oportunitat de sortir. És el símbol del món exterior, de tot allò que els espera més enllà de la malaltia. Però, tot i la seva presència distant, la ciutat és part essencial de les seves vides, el lloc on voldrien ser i al qual, tard o d’hora, esperen tornar. Barcelona, en aquesta sèrie, no es trepitja, sinó que s’observa des de la distància, com qui mira per una finestra el món que segueix girant mentre un ha de quedar-se enrere. Els seus carrers són l’escenari d’una vida en pausa, un espai que els protagonistes anhelen i que, des de la seva realitat, sembla tan proper com inabastable. L’espectador que no ha trepitjat mai Barcelona no la coneixerà aquí pels seus carrers ni pels seus monuments, sinó per la seva absència, pel desig de viure-hi, per la manera com es converteix en el somni que carrega d’esperança.